I amb el somriure la revolta ?
La diputada del PSC i exconsellera de Cultura Caterina Mieras impregnà de jovialitat la sala de graus de la UAB en una roda de premsa inusual
M’agrada el riure dels teus ulls, Caterina, quan proclames el bé del poliglotisme. M’atrapa el teu somriure, honorable exconsellera de cultura, quan confesses els càstigs que et van proferir per no conèixer l’espanyol. Em pren, senyora diputada socialista, la candidesa il·lusòria, a voltes fantasmagòrica, amb la que acuses “la teva” de tenir una “petita inèrcia nacionalista”.
El reflex dels ulls riallers de la diputada del PSC i consellera de Cultura del 2003 al 2006 Caterina Mieras m’impregnà de follia per cercar la revolta en aquell somriure. Era un 5 de març quan Mieras inundà de quimera la sala de graus de la UAB. Una atmosfera de cortines de fum entre les quals era difícil trobar-hi el rastre d’una centella s’anava pintant a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Mieras navegava, però, talment com ho fa un vaixell, els rastres desapareixien ràpid. Tanmateix, sabé deixar minses rutes difícils de destraçar.
En un enfrontament poderós-afeblit és l’últim, digué, qui s’ha d’espavilar. Potser per això subscrigué les paraules del seu company de partit Joan Ferran, que es lamentà que el nom d’Espanya se senti massa poc a TV3 i que sigui més fàcil saber quin temps farà a Perpinyà o a Alacant que no pas a Burgos o a Madrid. Sembla que no n’hi ha prou amb sis canals espanyols.
Amb la desimboltura de les distàncies curtes, una Mieras xiroia declarà: “M’estimo molt la meva llengua”. En l’horitzó de la mirada, tanmateix, era difícil trobar una visió catalana de la vida, i sembla que el gest utòpic no reclama. “No vull que ningú em castigui de genolls”. On ha quedat l’autoestima?
La socialista Caterina Mieras es nega a ser au del nostre vent. Retolar en castellà a Catalunya ha de ser permès. Com dir Espanya a TV3. Però si no ho diu gaire hi ha “inèrcia nacionalista”. És preferible dansar amb les ones.
L’anhel per clissar alguna petjada de revolta entre mot i mot de l’exconsellera de Cultura es va fondre. I ho féu amb la rapidesa amb la que es dissipa el somriure fantasmagòric quan manifestà que el sistema “menys dolent” no era ni la monarquia ni la república, sinó l’actual. I amb el somriure, l’entrega.
soniaserra
