L’art de la innocència exprés: la pujolada

Del president Pasqual Maragall [pàgina web] la història en recordarà la maragallada. Del president Jordi Pujol [pàgina web] es parla de pujolisme. Són el mateix? És una maragallada quelcom negatiu o pejoratiu per expressar una atzagaiada de l’expresident socialista? És el pujolisme una escola; una mena de corrent de pensament; una era? O ambdós conceptes al·ludeixen a la forma de fer particular dels dos presidents catalans?

El sufix fa la cosa. ‘Maragallada’ és usat per etiquetar una expressió fora de to, políticament incorrecte, desconcertant, de l’expresident Maragall. Del corpus del president Pujol n’hem vist néixer els termes ‘pujolisme’, en referència a l’època gloriosa dels 23 anys, o també podem sentir a dir que algú ‘pujoleja’, quan la seva forma de fer política recorda a la del president català. Segurament n’hi ha més, emperò no sentirem mai a dir ‘maragallisme’ o ‘pujolada’. Podem estar d’acord en què Pasqual Maragall va crear escola i va marcar una era. També potser molts coincidiran a dir que Jordi Pujol pot tenir un comportament a voltes desconcertant i que pot gargallejar unes quantes pujolades; successos aquests que s’erigeixen com a espontanis i plasents per així omplir l’auditori de riallades i estupor, però que poden esdevenir sagaçment deliberats.

Posar la grapa dins del got d’aigua i amagar-la sota la taula per eixugar-te-la amb els pantalons tot fent veure que ningú t’ha vist mentre tothom t’escolta. No desitjaria haver marejat ningú, però això, sense ànim d’injuriar, és una pujolada; aquesta sí, del tot innocent. Un ocurrència fora de to sorgida de l’ésser Pujol. En aquest cas gestual i impensada; per bé que també pot ser verbal i meditada.

El cabàs de la pujolada no existia quan Jordi Pujol va entrar a la Sala de graus de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, però ja al primer minut el vam veure brotar amb la pregunta que féu en veu alta a qui un altre ho hagués fet xiuxiuejant: “Això és intern, oi?”. I què me’n dieu de l’”Això no toca!”? Hi ha alguna maragallada que hagi estat satiritzada més cops que aquesta pujolada?

El cabasset s’anà omplint a pas de bou. “Aquesta sí que toca!”, exclamà estufat el president amb la primera pregunta. A poc a poc un cabàs més ample -un cove potser- anava sent requerit per sortir atapeït en acabar aquella reunió.

Això sí; la pujolada per excel·lència, la més repetida, la més brillant i rendible, és la pregunta “I d’on ets tu?”, que llança a tothom qui se li planta davant amb ànims inquisidors. S’acabaria amb una resposta concreta a la simpàtica i simuladament ingènua qüestió, però l’hàbil artífex de la pujolada agafa la resposta al vol per amanir-la amb el seu bagatge geogràfic fruit de tants anys d’estratègies.

L’home de les pujolades és l’home que té un gust agre a la boca perquè “la política que s’està fent és dolenta”; l’home a qui a diferència d’altres polítics el temps li ha creat una escola de pensament, el pujolisme, perquè ell fou fundador i impulsor de Convergència; el nacionalista “de cap a peus” que entén que creixi l’independentisme però que ell no ho ha estat ni ho serà mai; un home “molt català”, perquè “un que no se senti molt català no pot ser president de la Generalitat de Catalunya”; l’home que va passar per la presó perquè li tocava. Senyores, senyors, tenim cabàs per dies.

Veu catalana o espanyola?

Espanya ja té executiu nou. Ens ha faltat temps per fer-nos-en a la idea que ja tenim el món de cap per avall. Un govern sense precedents, se’ns diu. I ens perdem entremig de tantes alabances. El discurs que predomina és d’exaltació. Que si aquest és el primer govern espanyol que té més dones que homes (una més, que tampoc n’hi ha per tant), que si al capdavant de la cartera de defensa hi ha una dona, “i a més embarassada” (que ja em diran quina mena de matís és aquest), que un immigrat comandarà el ministeri d’Immigració, que si això que si allò. Carme Chacón [pàgina web] i Celestino Corbacho són l’únic fruit que hi ha de qui ha donat la victòria al PSOE. Si esperem que els dos socialistes lluitin per fer sentir la veu catalana a Madrid només cal veure què han aconseguit aquests polítics a qui tan fermament han votat els catalans: un catalanofòbic com José Bono president del Congrés espanyol i una catalana bramant “Viva España i viva el Rey”. Si els 25 diputats del PSC els importés mínimament Catalunya no tindrien els genolls tan pelats. Mirin si són d’importants aquests 25 diputats per Zapatero [pàgina web], que aquest ha tornat a donar un càrrec a un personatge com Magdalena Álvarez. Una provocació?

Primer, espanyol

Joan López és el president de Catalunya futur, la FAES catalana. El dilluns passat va passar per la Universitat Autònoma de Barcelona per perbocar unes quantes de les seves idees sobre la situació política actual i sobre la seva manera de concebre el món. Va servir per veure de quin peu calcen aquests que se’n diuen “fabricants d’idees”, que més o menys tot partit polític en té. Són gent amb un perfil ocult rosegador. Corquen l’arbre des de dintre. Ningú els veu, però treballen per dins. El que ell va dir reflecteix com és el Partit Popular de Catalunya? En alguns sentits sí. El que és segur és que reflecteix clarament com és el nacionalisme espanyol. “No em dóna la gana que per ser català m’hagi de confrontar amb Espanya”. Aquesta afirmació diu molt d’aquest personatge. Ens està dient que primer és espanyol i que després és català. Això sí; només si ser català no significa renunciar a ser espanyol. Amb això hi podria coincidir molta gent perquè evidentment els sentiments de pertinença sumen i no resten. Ara bé, el que ens està dient aquest senyor va molt més enllà d’això i ho demostra quan diu que Catalunya no és una nació perquè no hi pot haver una nació dins d’una altra nació, que és Espanya. Doncs bé, López sí que renuncia a ser català quan nega que el nostre país sigui una nació. “Catalunya no pot ser una nació perquè si no es nega la nació espanyola”, afirma sense enrojolar-se. Ell ho té fàcil; si s’ha de confrontar amb Espanya, deixa de ser català i tan panxo.

Macias s’imagina un estat independent mentre Ferran proposa canviar el mapa del temps de TV3

El portaveu adjunt de CiU al Congrés espanyol, Pere Macias, va dir ahir que el seu partit creu en la “plenitud d’aquesta nació” i que el seu marc de referència és només Catalunya. Això va passar una hora abans que el portaveu adjunt del PSC, Joan Ferran [blog], desautoritzés el mapa del temps de TV3 per tenir “connotacions polítiques”.

“Si això fos un estat independent m’agradaria que s’escollís nominalment un president de la República Catalana”. Això és el que es va imaginar ahir en una roda de premsa el que havia estat conseller de Medi Ambient i també de Política Territorial i Obres Públiques del govern de Convergència i Unió, Pere Macias. Tot i desitjar la “plenitud d’aquesta nació” i tenir com a “prioritària” la ideologia catalanista, Macias va definir la consulta per decidir el futur del poble català com “una aventura que saps que no arribarà mai”. “Prefereixo vies que no provoquin engany ni frustració”, va confessar.

En una roda de premsa que es va dur a terme ahir a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, el convergent Pere Macias va confessar què era per a ell el catalanisme polític: “El nostre referent és Catalunya, però entenc que per aconseguir coses s’hagi de pactar amb l’Estat espanyol”. A més, va negar que l’expresident del Partit Popular de Catalunya i l’actual portaveu del PSC fossin catalanistes: “Piqué i Iceta [blog i pàgina web] poder dir-se catalanistes, però jo no els en considero”. Tot amb tot, va dir que no es negaria a pactar amb els socialistes: “El nostre marc natural d’aliances és el PSC, ERC o bé tots plegats”.

L’exsenador convergent va avançar també que no votarien a favor de la investidura del candidat a la presidència del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero [pàgina web]. També va voler insistir en la millor proposta per a pal·liar la sequera que pateix Catalunya: “La solució més raonable és anar a buscar aigua al Roine, ja que el transvasament del Segre és una barbaritat de difícil qualificació”.

Els òrgans de l’Estat espanyol

Macias també va parlar de política espanyola ja que ha estat recentment escollit portaveu adjunt del CiU al Congrés dels diputats espanyol. Macias es va mostrar clar: “Sempre que el PP i el PSOE es posen a parlar junts acorden un Estat centralista; no autonomista. I això no ens agrada”. A més, en qualitat d’exsenador i portaveu de CiU al Senat, Macias no va dubtar a destacar la ineficàcia del Senat: “El Senat no serveix per a res. Cal una reforma perquè és un òrgan que no té competències en res”.

La crosta nacionalista, encara present

Mentre Macias es queixava del centralisme del PSOE, el portaveu dels socialistes catalans, Joan Ferran, va lamentar que el mapa d’Espanya es veiés massa poc a TV3: “Hi ha molts catalans que se’n van cada dia a treballar a Madrid i volen saber el temps que hi farà”. El mapa actual dels Països Catalans va dir que era un mapa amb “connotacions polítiques”. Amb aquestes declaracions denunciava la “crosta nacionalista” de TV3; terme creat per ell però que va evitar de pronunciar.

Ferran va qualificar el Partit dels Socialistes de Catalunya de ser el “socialisme perifèric” i va recordar el resultat del PSOE en les passades eleccions espanyoles: “Hem obtingut un resultat espectacular gràcies al vot de molta gent que no és socialista però que han votat el PSC pel gran dipòsit de confiança que tenim”.

I justament fou aquest “socialisme perifèric” el que va fer José Bono president del Congrés dels diputats espanyol, fet que el socialista català valora positivament: “Bono és un membre amb una dilatada trajectòria política. El seu saber fer permetrà tenir sessions ordenades”.

Tot i que l’espai del Temps de TV3 encara té crosta nacionalista, segons Ferran, la nova legislació ho ha de solucionar: “La nova llei està pensada per despolititzar els mitjans. Hem passat d’una designació directa a una d’expressada pels 2/3 de la cambra”.

El transvasament: opció extrema

“El transvasament del Segre és una solució extrema però factible”. Aquest va ser el pronunciament del diputat socialista envers el problema de la sequera i del criticat transvasament. Ferran va confessar no saber explicar la diferència entre transvasament i captació temporal d’aigua, però va dir que veia amb bons ulls l’opció de l’aigua salada: “Les dessaladores no són la solució màgica però ajuden molt”.

Fer de la complicitat un aliat

El passat dimecres 2 d’abril prop de tres desenes d’estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona van assistir als estudis de l’emissora catalana Com Ràdio per presenciar la tertúlia política del programa La Nit, presentat pel periodista Ramon Miravitllas.

El debat comptà amb la presència de les tres diputades del Parlament de Catalunya Caterina Mieras (PSC), Irene Rigau (CiU) i Montserrat Nebrera (PPC). El ple del Parlament d’aquell 2 d’abril havia girat entorn a la problemàtica de l’aigua a Catalunya, i així també ho feren Mieras, Rigau i Nebrera al debat, ja que es passaren bona part de l’hora que durà el programa discutint -de vegades aferrissadament- sobre les solucions que els diferents partits proposen per resoldre el conflicte de la sequera.

Nebrera demanà la dimissió del president de la Generalitat de Catalunya José Montilla i Rigau del conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, mentre que Caterina Mieras pugnava per defensar el Govern d’Entesa adduint que la situació actual és heretada de la política practicada durant els anys en què CiU ostentà el poder. “Aquesta sequera fa deu anys que no es trenca”, afirmà Mieras. Rigau, per la seva banda, va arribar a assegurar que el Govern havia enganyat els catalans: “El conseller va mentir sobre l’afer de les estaques que van aparèixer a la muntanya i el president l’ha encobert”.

Els estudiants allí presents assistien, de vegades sense poder evitar el somriure -com quan Irene Rigau digué que la criticaven perquè havia parlat més-, a com el duet que de vegades semblaven formar Rigau i Nebrera servia per desacreditar Mieras, com a única representant que era del Govern català.

Però tot i que la sequera va ocupar la major part del temps, a La nit hi va haver espai per parlar també de Soraya Saéz de Santamaría, que ha estat recentment nomenada nova portaveu del Partit Popular i de Miss Parlament, càrrec que una pàgina web va donar a Montserrat Nebrera. En acabar el debat les tres polítiques van dedicar una estona a entretenir els estudiants.

Ànima d’aneguet lleig

Han estat nombroses les oportunitats que hem tingut de conèixer el perfil grotesc de Xavier Garcia Albiol des que aquest badaloní va entrar a la política de l’ajuntament de la seva ciutat com a regidor del Partit Popular de Catalunya. La seva estratègia de voler arrissar el ris per autopromocionar-se, tanmateix, no ha estat del tot afortunada.

Mentre que hi ha anaguets que neixen negres i viuen tota la vida intentant dissimular-ho, n’hi ha d’altres que neixen com els seus cohabitants però que esmercen tots els esforços de què disposen per tal d’atraure algun tipus de flaix o atenció dels mitjans de comunicació. Traduint-t’ho en aneguets, seria intentar esdevenir un Michael Jackson però a la inversa; és a dir, passant-se de blanc a negre.

Això és el que ha intentat Garcia Albiol durant tota la seva vida. El secretari executiu d’organització del PP va comparar els homosexuals amb les mascotes en un ple de l’Ajuntament que Badalona; va agredir una persona que es manifestava i va fer un vídeo per intentar guanyar les eleccions municipals en el que situava la immigració com una causa de la inseguretat ciutadana, dels problemes de convivència entre veïns o del fet que existeixin pisos pastera al veïnat, entre altres.

Així doncs, veiem com Xavier Garcia Albiol no en té prou amb la seva notable alçada per esdevenir un aneguet lleig; per esdevenir el centre de totes les crítiques encara que siguin dolentes.

Una mostra més la tenim en les declaracions que Albiol va deixar anar en una tertúlia al programa La Nit, de Com Ràdio, en què es queixava del sistema d’informació del govern espanyol, atès que José Luis Rodríguez Zapatero [pàgina web] havia anunciat les millores en terrorisme del 2007 en vist el 2006 i ho havia fet dos dies abans que ETA provoqués la mort a dues persones en un atemptat a la terminal T4 de Barajas. Però Garcia Albiol ho va dir lleugerament diferent: “[...] 48 hores després li posen [al president espanyol] una bomba a l’aeroport de Madrid”, amb la qual cosa les dues persones mortes semblen no tenir importància. Sobretot si comparem el vídeo que va gravar per la campanya de les municipals amb la nacionalitat dels dos nois assassinats: colombiana.

Xavier Garcia Albiol entrevistat per Federico Jiménez los Santos al programa La hora de Federico

I amb el somriure la revolta ?

La diputada del PSC i exconsellera de Cultura Caterina Mieras impregnà de jovialitat la sala de graus de la UAB en una roda de premsa inusual

M’agrada el riure dels teus ulls, Caterina, quan proclames el bé del poliglotisme. M’atrapa el teu somriure, honorable exconsellera de cultura, quan confesses els càstigs que et van proferir per no conèixer l’espanyol. Em pren, senyora diputada socialista, la candidesa il·lusòria, a voltes fantasmagòrica, amb la que acuses “la teva” de tenir una “petita inèrcia nacionalista”.

El reflex dels ulls riallers de la diputada del PSC i consellera de Cultura del 2003 al 2006 Caterina Mieras m’impregnà de follia per cercar la revolta en aquell somriure. Era un 5 de març quan Mieras inundà de quimera la sala de graus de la UAB. Una atmosfera de cortines de fum entre les quals era difícil trobar-hi el rastre d’una centella s’anava pintant a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. Mieras navegava, però, talment com ho fa un vaixell, els rastres desapareixien ràpid. Tanmateix, sabé deixar minses rutes difícils de destraçar.

En un enfrontament poderós-afeblit és l’últim, digué, qui s’ha d’espavilar. Potser per això subscrigué les paraules del seu company de partit Joan Ferran, que es lamentà que el nom d’Espanya se senti massa poc a TV3 i que sigui més fàcil saber quin temps farà a Perpinyà o a Alacant que no pas a Burgos o a Madrid. Sembla que no n’hi ha prou amb sis canals espanyols.

Amb la desimboltura de les distàncies curtes, una Mieras xiroia declarà: “M’estimo molt la meva llengua”. En l’horitzó de la mirada, tanmateix, era difícil trobar una visió catalana de la vida, i sembla que el gest utòpic no reclama. “No vull que ningú em castigui de genolls”. On ha quedat l’autoestima?

La socialista Caterina Mieras es nega a ser au del nostre vent. Retolar en castellà a Catalunya ha de ser permès. Com dir Espanya a TV3. Però si no ho diu gaire hi ha “inèrcia nacionalista”. És preferible dansar amb les ones.

L’anhel per clissar alguna petjada de revolta entre mot i mot de l’exconsellera de Cultura es va fondre. I ho féu amb la rapidesa amb la que es dissipa el somriure fantasmagòric quan manifestà que el sistema “menys dolent” no era ni la monarquia ni la república, sinó l’actual. I amb el somriure, l’entrega.

La fera ferotge de la política

“Per ordre de l’alcalde es fa saber a tothom que una fera ferotge del parc s’escaparà [...]”.

Vaig recordar aquests versos del cantautor alcoià Ovidi Montllor el dia en què els estudiants de tercer de periodisme de la UAB vam rebre la visita del diputat d’Esquerra Republicana Joan Tardà. Tardà [blog] es presenta a les eleccions espanyoles com a número 2 a la llista d’ERC per Barcelona, tot i que al Congrés dels diputats hi porta ja una llarga trajectòria. El seu cicle polític a Madrid ha estat notícia en molts casos justament pel seu tarannà de fera ferotge de la política. Una fera que pertany al zoo polític d’ERC i del qual, tal com ens alerta L’Ovidi, té tendència a escapar-se del parc. Això pot voler dir simplement que és coherent amb les seves pròpies particularitats o bé que és capaç de discutir determinades notes fora de so del seu partit.

Certament, l’acadèmica roda de premsa a què vam sotmetre el diputat Tardà va servir perquè ell mateix ens desmentís les paraules del seu company de partit Joan Puig sobre el suposat xantatge de la socialista Carme Chacón [pàgina web]; perquè confessés que ERC necessita modernitzar-se; perquè reconegués que podrien perdre un o dos diputats en aquestes eleccions –el número 1, Joan Ridao [blog], es manifesta de forma contrària-, o bé qualificant d’error l’actitud del govern en el cas de la fuita d’aigua. Per altra banda, ens va brindar l’oportunitat de conèixer més personalment l’animal polític que és presentant-se com un comunista que milita en un partit socialdemòcrata; justificant el propòsit del partit de fer president José Luis Rodríguez Zapatero [pàgina web] perquè “entre el jacobinisme del PSOE i el feixisme del PP hi ha un oceà”, i declarant que vivim entre l’Espanya i la paret. Tardà ens va deixar clar, per tant, que ERC aposta per l’Espanya volent tornar a jugar en el zoològic de Zapatero. Un cop més, L’Ovidi l’encerta, ja sigui per un costat com per l’altre.

Aquest és un dels blogs d’una de les estudiants de l’assignatura Periodisme especialitzat en política de la carrera de periodisme.

Ensenyar periodisme de la política no és fàcil. Aprendre’n encara menys. El periodista polític -el que s’encarrega de traslladar la política a la ciutadania- és, probablement, el que viu exposat a més perills i el que té més possibilitats de sortir-ne malparat; i amb ell tota la societat.

Ramon Miravitllas i Xavier Ginesta són els professors que s’han proposat ensenyar-nos-en. Un blog és una de les maneres d’aconseguir-ho?